La cartografia es reinventa constantment per les fugides que la dibuixen

A escena, un personatge que no aconsegueix estar bé enlloc construeix aquest inventari i en dibuixa els recorreguts. Des de casa seva i de les relacions properes, la peça s’obre cap a l’exterior i cap a l’abstracció: els objectes es transformen en mapa, i el mapa en rastre d’alguna cosa impossible d’abastar del tot. Amb un inventari de fugues a través dels objectes que les persones s’han endut quan han hagut de marxar. Un anell, una cinta de casset, una caixa, una fotografia, una clau. Objectes aparentment mínims que contenen una vida sencera i que es converteixen en dipòsits de memòria, i en supervivència. L’inventari pren vida a través dels seus protagonistes: Henry Box Brown, Elise Cowen, Lisa Fittko, i també a través d’històries de persones que, encara avui, han de fugir. Totes elles carreguen objectes que esdevenen arxius vius del passat que deixen enrere. La cartografia es reinventa constantment a través de les fugides que la dibuixen. Cada desplaçament forçat deixa una marca invisible sobre el món: una línia improvisada, un rastre fràgil, una memòria transportada dins d’un objecte. Les escapades, els exilis, els èxodes i les diàspores deixen rere seu petjades, esteles i senyals que formen un tapís en moviment constant. 

Inventari de fugues travessa el teatre documental, el teatre d’objectes, la ficció, la instal·lació. Deriva entre formes i llenguatges com una fuga escènica híbrida. I en aquest desplaçament reapareix una pregunta massa antiga que, rabiosament, continua vigent: què podem fer avui amb la paraula, amb la representació, amb allò que entenem com a versemblant? Què fem amb la veritat i la mentida, amb els relats, amb els formats de l’escena, en un món cada vegada més esmicolat; reduït a fragments més petits, a paraules més curtes, a mirades més planes i a experiències tan dirigides?