El Maniquí, tot i els tocs d'humor i els estirabots, té regust de quadre simbolista amarat de la tristesa de l'hivern, la pobresa, la soledat i la vellesa.

El Maniquí és una peça que pot sorprendre fins i tot el nombrós públic lector de les novel·les de Mercè Rodoreda. Si els seus textos teatrals han estat, i en part són, els més desconeguts i “secrets” -per utilitzar un adjectiu tan lligat a la vida i l’obra de l’autora-, aquesta comèdia és, de ben segur, la més peculiar i particular. Ni el context, ni l'estructura dramàtica ni el seu discurs textual coincideixen amb les obres anteriors i, malgrat que, evidentment, conté trets temàtics coincidents, fins i tot amb la seva narrativa, s'allunya del to melodramàtic de L'hostal de les tres Camèlies o d’una comèdia més convencional com és La senyora Florentina i el seu amor Homer, que ja s’han pogut veure als escenaris catalans.

Ara, el Teatre Nacional de Catalunya estrena per primer cop -només se n’havien fet tres lectures dramatitzades- El Maniquí, datada el 1979. Rodoreda va escriure, inicialment, una peça en un sol acte, només amb personatges masculins, que va titular El maniquí. Seguint els requeriments d’Araceli Bruch, va afegir-hi un segon acte, protagonitzat per tres dones. L’únic original complet que se’n conserva -dipositat al Fons Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans- porta dos títols: un escrit a màquina i ratllat, El Maniquí , que és el que dóna nom a aquest muntatge; i un altre a mà, Maniquí 1, Maniquí 2, que fou l’usat en l’edició de Montserrat Casals.