Àries, romances, duos i escenes còmiques de sarsueles: Un viatge per alguns dels moments més esplendorosos de la sarsuela catalana

A partir de 1850, quan els canvis demogràfics comencen a transformar Europa i preparen el terreny per a una futura cultura de masses, es desenvoluparà un tipus de teatre amb parts cantades i parts parlades que a la península Ibèrica s’anomenaria «sarsuela», mentre que a les latituds més septentrionals serà conegut amb noms com «opereta», «music-hall» o «Singspiel». Aquest fenomen democratitzarà l’interès pel gènere líric, en un moment en què l’òpera reflecteix sobretot els codis de representació d’unes elits socials molt determinades.

La sarsuela catalana és una frondosa illa de tresors amagats. El gènere també gaudia d’una important vitalitat als escenaris barcelonins, malgrat que una gran majoria d’aquestes joies encara esperin ser desenterrades, i que n’hi hagi unes quantes que fins i tot esperin ser estrenades per primera vegada. Si volem fer justícia al nostre patrimoni escènic, cal que entenguem que la sarsuela no és només un gènere en castellà, sinó que també s’expressa en català i la seva veu oblidada és una de les víctimes més injustes de l’amnèsia que ha tingut massa sovint la història del teatre d’aquest país.

Un viatge per alguns dels moments més esplendorosos de la sarsuela catalana, que en molts casos permetrà que les seves riqueses pugin dalt d’un escenari per primera vegada: L’euterpense, A posta de sol, Si us plau per força, La revolta, La Paula té unes mitges, La meva rosa no és per a tu, Pasqua Florida, La legió d’honor, La falç al puny, Boris d’Euskàlia, Les noies de l’Estatut, Tempesta esvaïda i La Pinxeta i el noi maco