L’espectador assisteix a una història plena d’enigmes (com promet, ja d’entrada, el títol de l’obra), de punts foscos, de peces d’un trencaclosques que l’espectador ha d’anar encaixant (o no?). 

En El criptograma assistim en poc més d’una hora a una petita anècdota molt ben emmarcada en un temps i un espai concrets (una ciutat indeterminada de Nordamèrica, l’any 1959), amb només tres personatges: John, un nen d’uns deu anys, Donny, la seva mare, i Del, amic de la família (tot i que un quart personatge absent, Robert, el pare, és segurament el pilar en què se sostenen tots els altres, explícitament o implícitament), i una peripècia aparentment minsa: el nen, John, no pot dormir. Però això és només el començament? Amb la intervenció d’alguns objectes de significat ambigu, fosc però determinant (una fotografia, una manta, una carta, un llibre, un ganivet, una espelma que no veiem, unes veus que no sentim) Mamet va enredant aquesta peripècia fins que acaba convertint-la en una radiografia de l’horror quotidià, del sofriment que provoca la desestabilització, la pèrdua, la traïció, l’abandó d’uns éssers abocats inevitablement a l’abisme de les seves pròpies solituds.