El clàssic català amb el que es va inaugurar la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya

«A tall de declaració d’intencions»  La primera reflexió que s’ha de fer un director d’escena en aproximar-se a un text com el de L’auca és que el senyor Esteve no pertany a una galeria de personatges museístics, sinó que és un individu que viu entre nosaltres -precisem: que és un de nosaltres- i que, per tant, forma part substancial de l’estructura econòmica i política de Barcelona. Convé no oblidar que L’auca del senyor Esteve és l’adaptació teatral d’una novel.la i que, tot i que l’adaptador hagi estat el mateix Rusiñol, l’inevitable trànsit de la llibertat narrativa a les convencions escèniques es produeix, de vegades, amb una certa violència. No ens trobem, crec, davant d’una obra mestra de la literatura dramàtica, sinó davant de la feliç translació d’un èxit novel·lístic a les imposicions d’un espectacle que s’ofereix a un públic que ha passat de ser lector a convertir-se en espectador [...]. L’únic que el director pot fer, si vol sobreviure, és procurar que ni una cosa ni l’altra es notin gaire. És a dir, no «teatralitzar» més del que cal ni «novel·litzar» més del que és imprescindible. [...] Una llibertat per la qual el director demana clemència en privat encara que, amb absoluta seguretat, mai no pensa demanar-la en públic.  Adolfo Marsillach