Cap procediment de mecànica política o religiosa pot substituir l’ascensió d’un mateix cap a la seva pròpia llum.

La gavina va ser escrita el 1896, fa cent anys, i és com si parlés de coses de fa poc més de cent dies. Aquest és un dels criteris, expressat per un crític anglès en sortir d’una de les nombrosíssimes representacions de l’obra, amb el qual hem abordat un text, d’una contemporaneïtat total, que per primera vegada ha estat traduït al català directament del rus. La posada en escena vol reflectir la lenta i implacable destrucció del temps que tot ho corca: les emocions, els paisatges, les il·lusions, les esperances... L’angoixa que es va apoderant dels personatges és el camí estret i fosc que va formant tots els elements, al final del qual només queda dempeus, com una àncora de salvació, la silueta del teatret d’estiu, a l’entorn del qual es van concentrant tots els personatges, i que va desfermar totes les passions, com un símbol de la pervivència de l’art. La gavina és el símbol principal, però no l’únic, de la maldat gratuïta, de la irresponsabilitat insensible amb què topem al llarg de l’obra. J.M. Flotats