Ròmul espera amb candeletes que la desitjada invasió bàrbara imposi un nou ordre i uns nous valors.

«RÒMUL: No dubto de la necessitat de l’Estat; dubto que el nostre Estat sigui necessari. S’ha convertit en un imperi mundial i, doncs, en una organització que ha comès tota mena d’assassinats, pillatges, opressions i extorsions envers tots els altres pobles... Fins que he vingut jo.» (Acte tercer)   

Ròmul, el darrer emperador de l’Imperi romà, s’ho ha pres amb calma, mentre cria gallines davant la indignació i l’estupefacció dels seus súbdits. Ha preparat el camí i ha fet tots els possibles per permetre l’ensorrament d’un sistema polític en el qual no creu. Espera amb candeletes que la desitjada invasió bàrbara imposi un nou ordre i uns nous valors. El tret, però, li sortirà per la culata. 

Dürrenmatt, autor de la reconeguda La visita de la vella dama (1955), va escriure Ròmul El Gran (1948) en els primers temps de la dura postguerra alemanya.