Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera.

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada. Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.